Deixant enrere el 2012 i l’any internacional de les cooperatives, durant el 2013 seguim amb les activitats de difusió de l’economia social i la recuperació de la memòria obrera al barri, donant continuïtat al Projecte Barri Cooperatiu.

Els dos primers mesos de l’any han sigut intensos en aquest sentit, realitzant diverses rutes cooperatives per la geografia historico-social del nostre entorn immediat. Dirigides i a petició d’un públic ampli i heterogeni, hem pogut viatjar per les alternatives d’avui, d’ahir i de demà, interseccionant temps i espai, des del present al passat i des del passat al futur, a partir de la visita d’aquells llocs i edificis emblemàtics que a mode de testimoni d’emancipació viscuda encara queden en peu al barri.

Amb el delit de compartir la valoració i el fruit d’aquestes rutes permeteu-nos fer-vos-en cinc cèntims:

1) A mitjans de gener, vam realitzar una falca radiofònica explicant el present de la realitat cooperativa santsenca a partir de la visita guiada pel Triangle de Sants, un eix cooperatiu organitzat a partir del carrer Riego i Premià.

Podeu escoltar la flaca clicant aquí: repor_sants barri cooperatiu

 

2)El 24 de gener, de la mà d’Aposta (escola de cooperativisme) vam acompanyar als assistents al seminari Coop-Tic a Barcelona en una ruta en francès pel passat, present i futur del barri. Vam iniciar el recorregut des de l’Espanya Industrial, vam visitar l’edifici de les entitats federatives al carrer Premià (l’antiga cooperativa col·lectiva L’Empar de l’obrer), ens aturàrem a La Ciutat Invisible i Malea, vam seguir fins la plaça Osca i d’allà, a La Nova Obrera del carrer Guadiana. Poc després passàvem davant del Koitton Club i La Lleialtat. I finalment vam acabar l’itinerari al BlocOnze de Can Batlló.

L’experiència va ser molt enriquidora i un dels visitants en va deixar constància al seu blog d’una forma emotiva i ben escrita.

En aquest enllaç podreu trobar l’escrit original: Le rouge pour vivre à Barcelone. [L’adjuntem en versió traduïda al final de l’entrada]

 

3) Finalment, la setmana passada vam tenir el gust de compartir una ruta pel barri amb els i les alumnes del curs d’Iniciació a la fotografia del Punt Multimedia de la Casa del Mig. Aquesta vegada la passejada estava enfocada a recórrer el passat industrial de la zona i fotografiar els edificis emblemàtics (L’Espanya Industrial, les cooperatives, el Vapor Vell, el refugi de la guerra de la plaça Màlaga…) Amb una mitjana d’edat vora els 65 anys, la ruta va ser molt fructífera  per totes les presents, vescanviant informació entre la història que els explicàrem i la memòria que ens retornaren.

Penjarem alguna foto quan ens les enviïn i us avisarem quan facin l’exposició de fotografies amb la que tancaran el curs.

 

Le rouge pour vivre à Barcelone. [Versió traduïda per en Jordi Picart d’Aposta]:

“L’aire és fresc en aquest barri popular de Barcelona.

És tard, els carrers són tranquils i hi ha poques possibilitats de trobar-se turistes perquè un es pregunta què farien en aquests carrers ordinaris sense il·luminació.

A uns centenars de metres de l’estació de Sants, la ciutat es va cruspir crua la vila industrial a meitats del segle passat.

Aquí es viu cada dia amb l’urgència de viure, de plantar cara, d’organitzar-se. En aquest barri de Barcelona, ​​les cooperatives van florir a principis del segle passat, quan les dones van decidir que ja era hora de fer les coses de manera diferent, de parlar amb el patró omnipotent, d’expressar-li la voluntat d’existir, de rebre la part corresponent del que produeix l’empresa.

Aquí les fàbriques són totes iguals, totes construïdes amb el mateix model, amb una entrada gran i per damunt, la casa del patró que, cada matí, contempla des del balcó com els seus treballadors desfilen sota els seus peus per anar a omplir-li la caixa forta amb la força dels seus braços. Al llarg de les parets del pòrtic, els capatassos observen amb menyspreu aquelles i aquells dels quals vigilaran les febleses; miren dret als ulls dels homes, abaixen l’esguard cap al pit de les dones.

En Jordi, un dels treballadors més ben remunerats, guanya amb prou feines nou pessetes al dia, el seu fill aprenent en
guanya dues. Ahir va consignar al seu diari allò que escriu cada cop amb més freqüència: no pot permetre de comprar carn, fa cinc mesos que no ha tastat el vi, el pa és car, i també l’oli… i cada dia s’asseuen sis persones a la taula familiar.

En Jordi ja no hi és, ni tampoc els seus fills; tot se n’han anat al paradís laic on dormen els cooperadors, però els carrers han mantingut alguna cosa d’aquells temps en què creien que si no comparteix, l’home només és il·lusió d’ell mateix, la il·lusió de la seva pròpia existència, la reducció del seu ésser a un munt de molècules.

El carreró desemboca de sobte davant d’una gran porta que dóna pas a un pati enfosquit per la nit i l’oblit. Un gran magatzem a l’esquerra, una galleda amb enderrocs i un carreró que s’atura en el tic-tac d’un lema que adorna la façana del bloc 11 de la planta d’alumini que no treu fum des de temps immemorials. El carrer és fosc, el lloc traspua abandonament, i malgrat això, l’onze de juny de 2011 els veïns del barri van dir que ja en tenien prou d’aquesta crisi que serveix de pretext per no fer res en absolut, per deixar que tot s’esllangueixi, per deixar-ho morir tot. En un món d’abundància per a alguns, l’única oposició possible als excessos de la propietat eren la força de la solidaritat i l’amor pel barri.

Aquell dia, el bloc 11 va esdevenir de nou propietat col·lectiva dels veïns; hi han instal·lat una cafeteria, una biblioteca, taules i sales de reunions. Velles làmpades de mercuri baixen des del sostre per il·luminar suaument les taules de fusta que esperen els lectors. Poc a poc, la llum es fa més audaç, s’esblanqueix, inunda l’estança i en mostra l’estructura industrial als visitants.

Un gran tauler penjat a la paret de la façana nord indica les reserves, les funcions de cadascú, les tasques a realitzar. Tot aquí respira humanitat, esperança i compartició.

Tot neix d’un desig d’actuar, de resistir; del rebuig de la fatalitat. Les dones i els homes que freqüenten aquest lloc tenen rostres d’homes i dones, cares reals de persones que s’adrecen a qualsevol que entri per fer-li un petit lloc a prop de l’estufa.

Aquí hi ha la vida”.

Deixa un comentari

El teu cometari